Dos dies a la Provença: 15 i 16 de juliol de 2013 (IV): Roussillon i el "Sender dels ocres"

Roussillon s’assembla molt a Gorda: el pujolet és més petit i queda més sol, però el poble no és pas més bonic: carrers amb botiguetes i bars, les muralles i una fortificació. El color dominant és l'ocre: les parets d'algunes cases són d'un color ataronjat-rogenc que fa venir més calor de la que tenim a aquesta hora de la tarda.

Ens esperava una sorpresa: el “sendier des ocres”. 

És una formació natural de  tipus argilós d’un color, tal com diu el seu nom, ocre, roent al sol del juliol. Pagues 4 euros i fas un circuit curtet de pujades i baixades enmig del bosc per terres que ens tenyeixen els peus de vermell.

Només pel que hem vist a les pel·lícules del Far-west, somíem que som enmig de Monument Valley. Les fotos ho deixen entreveure.

Com que en tenim la mala pensada de no reservar hotel (dèiem: camí i manta), anem trobant tots els hotels plens; normal, tenint en compte l’alta temporada i potser la proximitat dels aficionats al Tour que acabava una etapa ben a prop. Ens temem que dormirem al cotxe. Finalment en un petit hotel (Hostellerie l'Aiguebelle) ens donen habitació, en el poble de Céresté. A quarts d’onze, sortim a sopar: els dos bars/restaurants ja tenen la cuina tancada; per caritat, ens serveixen un parell d’entrepans. Un punt a favor. Els horaris  de tancament són sagrats: no aneu a dinar o sopar a hores catalanes, que passareu gana. Cal dir, però, que tohom es mostra mol amable i servicial cap al turista. Tornem a l’hotel: tancat! Quatre crits des de sota la finestra fan que el monsieur i el seu mostatxo baixin en barnús a obrir-nos, alhora que rondina que estava fent “le petit son”. Sort que l’esmorzar de l’endemà a la terraceta de davant l’hotel ens reconcilia amb França i els francesos.