Nadal

El conte de Nadal de l'Auggie Wren de Paul Auster

L’Auggie Wren treballa en un estanc al centre de Brooklyn, és un persona sentimental i divertida. Allà va l’escriptor Benjamin a comprar cigars holandesos i un dia s’assabenta de la passió de l’estanquer. Durant els últims anys s’ha dedicat, cada dia, a la mateixa hora, a fotografiar una cantonada del barri. Quatre mil fotografies iguals? Wren li ensenyarà a mirar. I li explica l’origen de la seva passió, d'un dinar de Nadal amb una desconeguda cega i del robatori d’una càmera fotogràfica. Benjamin queda tan fascinat que ho escriu tot com un conte. Hi ha un moment en què es pregunta si la història del seu amic és verdadera; tant s'hi val, ho és si algú creu en ella.

Aquest conte de Nadal l’explica magistralment  per Harvey Keitel, interpretant Auggie Wren. Auggie s’adreçava a Paul Benjamin (William Hurt) en una seqüència antològica del film “Smoke”, de Paul Auster i Wayne Wang, rodat el 1995.

“—Fou a l’estiu del setanta-dos –digué.—Un matí va entrar un xic a furtar coses de la botiga. Deuria tenir dènou o vint anys, i pense que no he vist mai un pispa de botigues més patètic. Estava de peus a la vora de l’expositor de periòdics de la paret del fons, ficant-se llibres en les butxaques de l’impermeable. Hi havia molta gent junt al mostrador en aquell moment, així que al començament no el vaig veure. Però en adonar-me’n vaig començar a cridar. S’hi posà a córrer com una llebre, i quan vaig aconseguir eixir de darrere del mostrador, ell ja anava com una exhalació per l’avinguda Atlantic. El vaig perseguir mitja mançana, i finalment hi vaig renunciar. Se l’havia caigut alguna cosa, i com que jo no tenia ganes de seguir corrent em vaig acatxar per veure què era. Va resultar que era la seua cartera. No hi havia  gens de diners, però sí el carnet de conduir i tres o quatre fotografies. Supose que podria haver cridat la poli perquè el detingueren. Tenia el nom i l’adreça al carnet, però em va fer pena. No era més que un pobre desgraciat, i en mirar les fotos que duia a la cartera, no vaig ser capaç d’enfadar-me amb ell. Robert Goodwin. Així es deia. Recorde que en una de les fotos estava de peus abraçant sa mare o la seua iaia. En altra estava amb nou o deu anys assegut, vestit amb un uniforme de beisbol i amb un gran somriure a la cara. No hi vaig tenir valor. Vaig pensar que deuria ser drogaaddicte. Un pobre xicot de Brooklyn sense molta sort, i, de més a més, què importaven un parell de llibres de butxaca?”

“Així que em vaig quedar amb la cartera. De tant en tant sentia l’impuls de tornar-li-la, però l’ajornava una i altra vegada i no feia mai res al respecte. Després arriba Nadal i m’hi trobe sense res a fer. Generalment l’amo de la botiga m’invita a passar el dia a sa casa, però aquest any ell i la seua família eren a Florida visitant uns parents. Així que estic assegut al meu pis aquest matí compadint-me una miqueta de mi mateix, i llavors veig la cartera de Robert Goodwin sobre un prestatge de la cuina. Pense, dimonis, per què no fer alguna cosa bona d’una vegada, així que em pose l’abric i isc per tornar la cartera personalment”.

“La direcció era a Boerum Hill, en les cases subvencionades. Aquell dia gelava, i recorde que em vaig perdre diverses vegades tractant de trobar l’edifici. Allí tot sembla igual, i recorres una i altra volta el mateix carrer pensant que estàs en altre lloc. Finalment trobe l’apartament que busque i toque al timbre. No passa res. Desduisc que no hi ha ningú, però ho intente altra vegada per assegurar-me. Hi espere una miqueta més i, tot just quan estic a punt d’anar-me’n, sent que algú ve cap a la porta arrossegant els peus. Una veu de vella pregunta qui és?, i jo conteste que estic buscant Robert Goodwin”.

“—Ets tu, Robert? —diu la vella, i després descorre uns quinze forrellats i obre la porta.

Deu tenir vuitanta anys, potser noranta, i el primer que note és que és cega.

—Sabia que hi vindries, Robert —diu—. Sabia que no t’oblidaries de la teua iaia Ethel a Nadal.

I després obre els braços com si estigués al punt d’abraçar-me”.

“Jo no tenia molt de temps per a pensar, comprens? Havia de dir res de pressa i corrents, i abans que pogués adonar-me què estava passant, sentí que les paraules eixien de la meua boca.

—Clar que sí, iaia Ethel —vaig dir—. He tornat a veure’t el dia de Nadal”.

“No em preguntes per què ho vaig fer. No tinc ni idea. Potser no volia decebre-la o alguna cosa així, no ho sé. Simplement va eixir així de sobte, aquella anciana m’abraçava davant la porta i jo l’abraçava a ella”.

“No vaig arribar a dir-li que era el seu nét. No exactament, però ho semblava. Tanmateix, no estava intentant enganyar-la. Era com un joc que els dos havíem decidit jugar, sense haver de discutir les regles. Vull dir que aquella dona sabia que jo no era el seu nét Robert. Estava vella i esguerrada, però no tant com per a no notar la diferència entre un estrany i el seu propi nét. Tot i això la feia feliç fingir, i com que jo no tenia res millor a fer, em vaig alegrar de seguir-li el corrent”.

“…Així que entràrem a l’apartament i passàrem el dia junts. Allò era un autèntic femer, hi podria afegir, però quina altra cosa es pot esperar d’una cega que s’ocupa ella mateixa de la casa? Cada vegada que em preguntava com estava, jo mentia. Li vaig dir que havia trobat un bon treball a un estanc, que estava a punts de casar-me, li vaig contar cent contes xinesos, i ella va fer com que se’ls creia tots”.

“—Això és estupend, Robert— deia, assentint amb el cap i fent un somriure. Sempre vaig saber que les coses t’anirien bé”.

“Al cap d’una estona, vaig sentir fam. No semblava que hagués molt menjar a la casa, així que vaig anar a una botiga del barri i hi hi vaig tornar amb un munt de coses. Un pollastre precuinat, sopa de verdures, un recipient d’ensalada de creïlles, pastís de xocolata, tota mena de viandes. Ethel tenia un parell de botelles de vi guardades al dormitori. Entre tots dos aconseguírem preparar un dinar de Nadal prou decent. Recorde que ens posàrem una miqueta alegres amb el vi, i en acabant de dinar vam anar a seure a la saleta, on les butaques eren més còmodes. Jo havia de pixar, així que em vaig disculpar i vaig anar al bany que hi havia al corredor. Fou llavors quan  les coses feren un altre tomb. Ja era prou desgavellat que fera el numeret d’esser el nét d’Ethel, però el que vaig fer tot seguit era una autèntica bogeria, i mai no m’ho he perdonat”.

“Entre al bany, i amuntegades contra la paret a la vora de la dutxa, veig una pila de sis o set càmares. De trenta-cinc mil·límetres, completament noves, encara en les capses. Mercaderia de primera qualitat. Deduisc que això és obra del vertader Robert, un lloc on emmagatzemar botí. Jo no havia fet una foto en ma vida, i certament tampoc no hi havia furtat mai res, però quan veig eixes càmeres en el bany, decidisc que en vull una per a mi, així de senzill. I, sense aturarme a pensar-ho, em fique una de les caixes davall del braç i torne a la saleta”.

“No vaig deure absentar-me més d’uns minuts, però en aquest temps l’àvia Ethel s’havia quedat dormida en la butaca. Massa vi, supose. Vaig entrar a la cuina per escurar els plats i ella seguí dormint malgrat el soroll, roncant com un nadó. No semblava lògic molestar-la, així que vaig decidir anar-me’n. Ni tan sols podia escriure-li una nota de comiat, com que era cega i tot açò, així que simplemente me’n vaig anar. Vaig deixar la cartera del seu nét a la taula, vaig agafar la càmera i vaig eixir de l’apartament. I aquest és el final de la història”.

“—Tornares alguna vegada?— li vaig preguntar.

—Una sola —respongué. Uns tres o quatre mesos després. Em sentia tan mal per haver furtat la càmera que ni tan sols l’havia usat encara. Finalment vaig prendre la decisió de tornar-la, però l’àvia Ethel ja no estava allí. No sé que li havia passat, però a l’apartament vivia altra persona i no sabia dir-me on era ella.

—Probablement havia mort.

—Sí, probablement.

—Cosa que vol dir que passà l’últim Nadal amb tu.

—Supose que sí. Mai no se m’havia ocorregut pensar-ho.

—Va ser una bona obra, Auggie. Feres una cosa molt bonica per ella.

—Li vaig mentir i després li vaig robar. No veig com pots dir a açò una bona cosa.

—La feres feliç. I a més la càmera era robada. No és com si la persona a qui li la llevares fos el vertader propietari”.

Vicent Brotons

Universitat d’Alacant

Carles Fages de Climent
 (Figueres, l'Alt Empordà,  1902 - 1968)un narrador, dramaturg, poeta, crític d'art i literari, i periodista altempordanès.

EPIGRAMA D’ANY NOU

Oh, si podia seure al teu costat

aquesta nit d’any vell i nova vida:

t’ofrenaria un bes desesperat,

davant de tots, amb castedat fingida.

L’any ha fuit i en l’arqueig

s’ha perdut un estel.

On s’ha fos, que no el veig?

Un bes mort? Un anhel?

Quan arriben els Reis Magos

troben la porta tancada

perquè a dins hi feien tragos

amanint la cargolada.