dijous, 22 de desembre del 2016

Nadal

El conte de Nadal de l'Auggie Wren de Paul Auster


L’Auggie Wren treballa en un estanc al centre de Brooklyn, és un persona sentimental i divertida. Allà va l’escriptor Benjamin a comprar cigars holandesos i un dia s’assabenta de la passió de l’estanquer. Durant els últims anys s’ha dedicat, cada dia, a la mateixa hora, a fotografiar una cantonada del barri. Quatre mil fotografies iguals? Wren li ensenyarà a mirar. I li explica l’origen de la seva passió, d'un dinar de Nadal amb una desconeguda cega i del robatori d’una càmera fotogràfica. Benjamin queda tan fascinat que ho escriu tot com un conte. Hi ha un moment en què es pregunta si la història del seu amic és verdadera; tant s'hi val, ho és si algú creu en ella.


Aquest conte de Nadal lexplica magistralment  per Harvey Keitel, interpretant Auggie Wren. Auggie s’adreçava a Paul Benjamin (William Hurt) en una seqüència antològica del film “Smoke”, de Paul Auster i Wayne Wang, rodat el 1995.




“—Fou a l’estiu del setanta-dos –digué.—Un matí va entrar un xic a furtar coses de la botiga. Deuria tenir dènou o vint anys, i pense que no he vist mai un pispa de botigues més patètic. Estava de peus a la vora de l’expositor de periòdics de la paret del fons, ficant-se llibres en les butxaques de l’impermeable. Hi havia molta gent junt al mostrador en aquell moment, així que al començament no el vaig veure. Però en adonar-me’n vaig començar a cridar. S’hi posà a córrer com una llebre, i quan vaig aconseguir eixir de darrere del mostrador, ell ja anava com una exhalació per l’avinguda Atlantic. El vaig perseguir mitja mançana, i finalment hi vaig renunciar. Se l’havia caigut alguna cosa, i com que jo no tenia ganes de seguir corrent em vaig acatxar per veure què era. Va resultar que era la seua cartera. No hi havia  gens de diners, però sí el carnet de conduir i tres o quatre fotografies. Supose que podria haver cridat la poli perquè el detingueren. Tenia el nom i l’adreça al carnet, però em va fer pena. No era més que un pobre desgraciat, i en mirar les fotos que duia a la cartera, no vaig ser capaç d’enfadar-me amb ell. Robert Goodwin. Així es deia. Recorde que en una de les fotos estava de peus abraçant sa mare o la seua iaia. En altra estava amb nou o deu anys assegut, vestit amb un uniforme de beisbol i amb un gran somriure a la cara. No hi vaig tenir valor. Vaig pensar que deuria ser drogaaddicte. Un pobre xicot de Brooklyn sense molta sort, i, de més a més, què importaven un parell de llibres de butxaca?”

Així que em vaig quedar amb la cartera. De tant en tant sentia l’impuls de tornar-li-la, però l’ajornava una i altra vegada i no feia mai res al respecte. Després arriba Nadal i m’hi trobe sense res a fer. Generalment l’amo de la botiga m’invita a passar el dia a sa casa, però aquest any ell i la seua família eren a Florida visitant uns parents. Així que estic assegut al meu pis aquest matí compadint-me una miqueta de mi mateix, i llavors veig la cartera de Robert Goodwin sobre un prestatge de la cuina. Pense, dimonis, per què no fer alguna cosa bona d’una vegada, així que em pose l’abric i isc per tornar la cartera personalment”.

La direcció era a Boerum Hill, en les cases subvencionades. Aquell dia gelava, i recorde que em vaig perdre diverses vegades tractant de trobar l’edifici. Allí tot sembla igual, i recorres una i altra volta el mateix carrer pensant que estàs en altre lloc. Finalment trobe l’apartament que busque i toque al timbre. No passa res. Desduisc que no hi ha ningú, però ho intente altra vegada per assegurar-me. Hi espere una miqueta més i, tot just quan estic a punt d’anar-me’n, sent que algú ve cap a la porta arrossegant els peus. Una veu de vella pregunta qui és?, i jo conteste que estic buscant Robert Goodwin”.

“—Ets tu, Robert? —diu la vella, i després descorre uns quinze forrellats i obre la porta.
Deu tenir vuitanta anys, potser noranta, i el primer que note és que és cega.
Sabia que hi vindries, Robert —diu—. Sabia que no t’oblidaries de la teua iaia Ethel a Nadal.
I després obre els braços com si estigués al punt d’abraçar-me”.

Jo no tenia molt de temps per a pensar, comprens? Havia de dir res de pressa i corrents, i abans que pogués adonar-me què estava passant, sentí que les paraules eixien de la meua boca.
Clar que sí, iaia Ethel —vaig dir—. He tornat a veure’t el dia de Nadal”.

No em preguntes per què ho vaig fer. No tinc ni idea. Potser no volia decebre-la o alguna cosa així, no ho sé. Simplement va eixir així de sobte, aquella anciana m’abraçava davant la porta i jo l’abraçava a ella”.

No vaig arribar a dir-li que era el seu nét. No exactament, però ho semblava. Tanmateix, no estava intentant enganyar-la. Era com un joc que els dos havíem decidit jugar, sense haver de discutir les regles. Vull dir que aquella dona sabia que jo no era el seu nét Robert. Estava vella i esguerrada, però no tant com per a no notar la diferència entre un estrany i el seu propi nét. Tot i això la feia feliç fingir, i com que jo no tenia res millor a fer, em vaig alegrar de seguir-li el corrent”.
“…Així que entràrem a l’apartament i passàrem el dia junts. Allò era un autèntic femer, hi podria afegir, però quina altra cosa es pot esperar d’una cega que s’ocupa ella mateixa de la casa? Cada vegada que em preguntava com estava, jo mentia. Li vaig dir que havia trobat un bon treball a un estanc, que estava a punts de casar-me, li vaig contar cent contes xinesos, i ella va fer com que se’ls creia tots”.

“—Això és estupend, Robert— deia, assentint amb el cap i fent un somriure. Sempre vaig saber que les coses t’anirien bé”.

Al cap d’una estona, vaig sentir fam. No semblava que hagués molt menjar a la casa, així que vaig anar a una botiga del barri i hi hi vaig tornar amb un munt de coses. Un pollastre precuinat, sopa de verdures, un recipient d’ensalada de creïlles, pastís de xocolata, tota mena de viandes. Ethel tenia un parell de botelles de vi guardades al dormitori. Entre tots dos aconseguírem preparar un dinar de Nadal prou decent. Recorde que ens posàrem una miqueta alegres amb el vi, i en acabant de dinar vam anar a seure a la saleta, on les butaques eren més còmodes. Jo havia de pixar, així que em vaig disculpar i vaig anar al bany que hi havia al corredor. Fou llavors quan  les coses feren un altre tomb. Ja era prou desgavellat que fera el numeret d’esser el nét d’Ethel, però el que vaig fer tot seguit era una autèntica bogeria, i mai no m’ho he perdonat”.
Entre al bany, i amuntegades contra la paret a la vora de la dutxa, veig una pila de sis o set càmares. De trenta-cinc mil·límetres, completament noves, encara en les capses. Mercaderia de primera qualitat. Deduisc que això és obra del vertader Robert, un lloc on emmagatzemar botí. Jo no havia fet una foto en ma vida, i certament tampoc no hi havia furtat mai res, però quan veig eixes càmeres en el bany, decidisc que en vull una per a mi, així de senzill. I, sense aturarme a pensar-ho, em fique una de les caixes davall del braç i torne a la saleta”.

No vaig deure absentar-me més d’uns minuts, però en aquest temps l’àvia Ethel s’havia quedat dormida en la butaca. Massa vi, supose. Vaig entrar a la cuina per escurar els plats i ella seguí dormint malgrat el soroll, roncant com un nadó. No semblava lògic molestar-la, així que vaig decidir anar-me’n. Ni tan sols podia escriure-li una nota de comiat, com que era cega i tot açò, així que simplemente me’n vaig anar. Vaig deixar la cartera del seu nét a la taula, vaig agafar la càmera i vaig eixir de l’apartament. I aquest és el final de la història”.

“—Tornares alguna vegada?— li vaig preguntar.
Una sola —respongué. Uns tres o quatre mesos després. Em sentia tan mal per haver furtat la càmera que ni tan sols l’havia usat encara. Finalment vaig prendre la decisió de tornar-la, però l’àvia Ethel ja no estava allí. No sé que li havia passat, però a l’apartament vivia altra persona i no sabia dir-me on era ella.
Probablement havia mort.
Sí, probablement.
Cosa que vol dir que passà l’últim Nadal amb tu.
Supose que sí. Mai no se m’havia ocorregut pensar-ho.
Va ser una bona obra, Auggie. Feres una cosa molt bonica per ella.
Li vaig mentir i després li vaig robar. No veig com pots dir a açò una bona cosa.
La feres feliç. I a més la càmera era robada. No és com si la persona a qui li la llevares fos el vertader propietari”.


Vicent Brotons
Universitat d’Alacant










Carles Fages de Climent
 (Figueres, l'Alt Empordà,  1902 - 1968)un narrador, dramaturg, poeta, crític d'art i literari, i periodista altempordanès.


EPIGRAMA D’ANY NOU

Oh, si podia seure al teu costat
aquesta nit d’any vell i nova vida:
t’ofrenaria un bes desesperat,
davant de tots, amb castedat fingida.


L’any ha fuit i en l’arqueig
s’ha perdut un estel.
On s’ha fos, que no el veig?
Un bes mort? Un anhel?



Quan arriben els Reis Magos
troben la porta tancada
perquè a dins hi feien tragos
amanint la cargolada.

dissabte, 17 de desembre del 2016

2016-12-17 5è Programa

    Llibres de regal:
    Champions:
    Obra completa, 8 volums.
  • Llibres de poesia 1904-1924 (ECOC 1/1): Edició de Jaume Coll (Clàssics Catalans)
    En aquest volum, tots aquests llibres es presenten en una rigorosa edició crítica, que permet resseguir els estadis redaccionals de cada poema a teavés de manuscrits, aplecs de Jocs Florals i publicacions a la premsa. Se n’ha encarregat el Dr. Jaume Coll (UB), gran especialista en Carner i marmessor de la seva obra.
Pere Calders   (revista Oriflama, 97. Juliol 1970)
L’any 1967 em va venir a veure el pare Ramon Torras, un jove jesuïta a qui jo no coneixia. M’explicà que residia a Brussel·les, raó per la qual visitava Carner amb una certa freqüència, i em va parlar de la salut del poeta i del seu enyorament de Catalunya.
En Ramon Torras portava un encàrrec concret de la senyora Carner: demanava als amics del seu marit a Barcelona que l’informéssim de les possibilitats de retorn, en tots els ordres, i de com podrien organitzar la seva vida aquí, en esment a una feina que  –per causes òbvies–  calia que fos de força representació i de poc trasbals. Carner havia sofert atacs d’amnèsia: un dia sortí per anar a correus, a tirar una carta, i a ple carrer va perdre de sobte la noció de la seva personalitat. Sembla que va caminar una bona estona sense saber ben bé qui era ni on anava, fins que el localitzaren i el van tornar a casa. A partir d’aleshores, aquests atacs es van repetir i a Carner va entrar-li l’obsessió de venir a morir a Catalunya; en les seves hores de plena lucidesa, evocava records constantment, volia  –més intensament que mai–  sentir voltat d’amics que parlessin en català, i qualsevol referència al nostre país li feia saltar les llàgrimes.
amics d’aquí situats en llocs responsables de la cultura catalana em van fer saber que no trobaven oportú que Carner retornés a Catalunya, perquè a fora tenia el valor d’un símbol i aquesta significació es perdria tan bon punt abandonés el seu exili

1970: el retorn fugaç de Josep Carner a Catalunya els mesos d’abril i maig després de trenta anys d’absència i la seva mort a principis de juny.
el 12 de maig, del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al poeta Joan Oliver(Pere Quart). Era la segona vegada que el Premi es concedia i el fet que el jurat no aprofités l’ocasió per donar-lo a Carner va ser motiu de llargues discussions i agres picabaralles.
Ràdio Barcelona concedia a Josep Carner el premi “Importante del año”. Dissortadament, la notícia es va fer pública el 4 de juny, el mateix dia de la mort del poeta.


















  • Versions a peu d’obra és un recull de deu obres de Shakespeare traduïdes per Joan Sellent, la majoria estrenades però en bona part també inèdites. Editorial Núvol.

Són textos que han passat pel sedàs de la representació i que, havent superat la immediatesa de l’oralitat, ara ens arriben a punt per ser llegides, en un català viu i entenedor, natural i alhora ple de virtuosisme.








  • 2. Bisbalencs:

  • Xavier Besalú i Costa (Sant Julià de Ramis1953),
    'No som aquí per rendir-nos'
    La pulsió ètica de la pedagogia
Divendres, 18 de novembre del 2016
  • No anem sobrats de bona gent
Pere Maruny i Comas
Presentació divendres que ve, 23
Una jove punk de passat radical, reconvertida en mare de família, s'enfronta a un sistema corrupte quan veu el seu company amenaçat des de les clavegeures de l'estat. Situada en el context de la Catalunya actual, la novel·la ens proposa una immersió als soterranis del poder i al semuclandestí món dels qui s'hi enfronten de manera radical.
  • Xavier Sala , guanya el premi Bertrana de novel·la amb 'I ens vam menjar el món' Ed. Columna director adjunt del grup El Punt Avui.












































  • Joan Gasull novel·la l'atemptat frustrat amb bomba el 1969 al Tiffany's de Platja d'Aro
«El pacifista que pretenia volar una discoteca» narra la presa de consciència política d´una generació de joves empordanesos que, en el context de la lluita antifranquista, va portar el protagonista de la novel·la a intentar canviar el món amb una acció de violència



3. Pau Riba a la Concòrdia , diumenge a les 6
l’11 d’abril  –quan Carner era aquí–  Pau Riba va presentar el disc Dioptria” 
pau riba-dioptria  Simfonia núm. 1 (d'una nit d'un matí de Nadal)
1ª PART: LA NIT

Llum als carrers, de colors,
campanetes i estrelles,
cançons i nadales que s'emporta el vent
pels racons dels carrers plens de gent.
Lluminosa nit de Nadal!

Panderetes, simbombes,
trompetes de festa, barrets de paper,
grans bigotis postissos, disfresses
i gresca guitarra i timbal.
La joiosa nit de Nadal!

Amb el pas vacil·lant, la trompeta a la boca
i l'ampolla a la mà, de conyac, tot tocant,
tot bevent, caminant solitari i vaiver
per les Rambles avall.
La serena nit de Nadal!

I heus aquí la baralla!
La dona que enmig del carrer vol que torni
a la casa el marit i no es gasti els diners
convidant embriac els companys a xampany.
L'amigable nit de Nadal!

I heus aquí les riuades de gent que només
perquè avui és Nadal s'han llançat al carrer
disfressats, fent soroll i cantant i cridant,
i els petits com els grans.
És la plàcida nit de Nadal;

I heus aquí com les meuques guarnides de festa
quan entren i surten, avui més que mai,
de les habitacions van cantant,
les cançons del Sud de Nadal!

I del que era la Fira de Santa Llúcia,
les branques d'avet i de grèvol i els trossos de pi,
ara en resta sols una foguera
a sota de la catedral.
És la santa nit de Nadal!

Una cega velleta s'hi acosta i s'adorm
i una dona gitana hi apropa la cara i les mans
dels seus fills que gemeguen
de fred i de gana
en la clara nit de Nadal!

Mentre el fum se'n va ple de guspires
i mentre un caixó vell s'enfonsa en el foc,
grups de gent que han anat a l'església
se'n van cap a prendre turrons i xampany.
Són poquets que ja tornen de la missa del gall.
Aquesta és la nit de Nadal!

2ª PART: EL MATÍ

Tímid, sortirà el sol
i el gall ja haurà cantat durant la missa
d'ahir a mitjanit
quan els infants i els vells dormien.
potser, si hi ha sort,
l'acollirà un tapís blanc de neu festiva
que la gent gran, ahir,
sentí com queia lenta en volves molt petites.

Sortirà el sol, silent,
i buscarà els forats de les persianes
i els ulls adormits
que s'han tancat de matinada
ulls morts de la gent
que s'han passat la nit de 'tasca' en 'tasca'
els buscarà en el llit
i els homes es regiraran tibant les mantes.

Despertarà el Nadal
però els homes no podran alçar la testa
tothom, dut pel son,
ignorarà que sense pressa,
tot sol, un bon jai
se'n va petjant la neu blanca vers l'església
i no sabran, tampoc,
que el bon Nadal s'espera ha temps a la finestra.

Qui sap si algun infant
s'aixecarà i veurà les cases blanques
i amb crits, molt content,
ho anunciarà als germans i als pares
«hi ha neu!» —cridarà
i els germanets correran a la terrassa
mentre que els grans, també,
per fê'l callar voldran tirar-li una sabata.

Potser tots els infants
sortiran gairebé sense vestir-se
allà on la neu
serà més blanca i més bonica
i el fred que farà
no el sentiran quan veuran que la joguina
serveix per fer combats
fins que s'aixeca el pare, l'àvia o es trenca un vidre.

Uns ninots fets de neu
escoltaran la veu de les campanes
que molt de matí
criden a missa les criades
que amb fred, potser amb vent,
caminaran arrambades a les cases
des d'on rebran, d'un tir,
la bola blanca que un infant haurà tirada.

Més tard, l'olor del gall
s'escamparà pel pis i per les cambres
i el nas de tothom
s'eixamplarà d'un cantó a l'altre
mentre que somriuran
i obriran les parpelles ensonyades
i diran, poc a poc:
per fi Nadal! a veure què ens duran a taula!