El conte de Nadal de l'Auggie Wren de Paul Auster
L’Auggie
Wren treballa en un estanc al centre de Brooklyn, és un persona
sentimental i divertida. Allà va l’escriptor Benjamin a comprar
cigars holandesos i un dia s’assabenta de la passió de
l’estanquer. Durant els últims anys s’ha dedicat, cada dia, a la
mateixa hora, a fotografiar una cantonada del barri. Quatre mil
fotografies iguals? Wren li ensenyarà a mirar. I li explica l’origen
de la seva passió, d'un dinar de Nadal amb una desconeguda cega i
del robatori d’una càmera fotogràfica. Benjamin queda tan
fascinat que ho escriu tot com un conte. Hi ha un moment en què es
pregunta si la història del seu amic és verdadera; tant s'hi val,
ho és si algú creu en ella.
Aquest
conte de Nadal l’explica
magistralment per
Harvey
Keitel, interpretant Auggie Wren. Auggie s’adreçava a Paul
Benjamin (William Hurt) en una seqüència antològica del film
“Smoke”, de Paul Auster i Wayne Wang, rodat el 1995.
“—Fou
a l’estiu del setanta-dos –digué.—Un matí va entrar un xic a
furtar coses de la botiga. Deuria tenir dènou o vint anys, i pense
que no he vist mai un pispa de botigues més patètic. Estava de peus
a la vora de l’expositor de periòdics de la paret del fons,
ficant-se llibres en les butxaques de l’impermeable. Hi havia molta
gent junt al mostrador en aquell moment, així que al començament no
el vaig veure. Però en adonar-me’n vaig començar a cridar. S’hi
posà a córrer com una llebre, i quan vaig aconseguir eixir de
darrere del mostrador, ell ja anava com una exhalació per l’avinguda
Atlantic. El vaig perseguir mitja mançana, i finalment hi vaig
renunciar. Se l’havia caigut alguna cosa, i com que jo no tenia
ganes de seguir corrent em vaig acatxar per veure què era. Va
resultar que era la seua cartera. No hi havia gens de diners,
però sí el carnet de conduir i tres o quatre fotografies. Supose
que podria haver cridat la poli perquè el detingueren. Tenia el nom
i l’adreça al carnet, però em va fer pena. No era més que un
pobre desgraciat, i en mirar les fotos que duia a la cartera, no vaig
ser capaç d’enfadar-me amb ell. Robert Goodwin. Així es deia.
Recorde que en una de les fotos estava de peus abraçant sa mare o la
seua iaia. En altra estava amb nou o deu anys assegut, vestit amb un
uniforme de beisbol i amb un gran somriure a la cara. No hi vaig
tenir valor. Vaig pensar que deuria ser drogaaddicte. Un pobre xicot
de Brooklyn sense molta sort, i, de més a més, què importaven un
parell de llibres de butxaca?”
“Així
que em vaig quedar amb la cartera. De tant en tant sentia l’impuls
de tornar-li-la, però l’ajornava una i altra vegada i no feia mai
res al respecte. Després arriba Nadal i m’hi trobe sense res a
fer. Generalment l’amo de la botiga m’invita a passar el dia a sa
casa, però aquest any ell i la seua família eren a Florida visitant
uns parents. Així que estic assegut al meu pis aquest matí
compadint-me una miqueta de mi mateix, i llavors veig la cartera de
Robert Goodwin sobre un prestatge de la cuina. Pense, dimonis, per
què no fer alguna cosa bona d’una vegada, així que em pose
l’abric i isc per tornar la cartera personalment”.
“La
direcció era a Boerum Hill, en les cases subvencionades. Aquell dia
gelava, i recorde que em vaig perdre diverses vegades tractant de
trobar l’edifici. Allí tot sembla igual, i recorres una i altra
volta el mateix carrer pensant que estàs en altre lloc. Finalment
trobe l’apartament que busque i toque al timbre. No passa res.
Desduisc que no hi ha ningú, però ho intente altra vegada per
assegurar-me. Hi espere una miqueta més i, tot just quan estic a
punt d’anar-me’n, sent que algú ve cap a la porta arrossegant
els peus. Una veu de vella pregunta qui és?, i jo conteste que estic
buscant Robert Goodwin”.
“—Ets
tu, Robert? —diu la vella, i després descorre uns quinze
forrellats i obre la porta.
Deu
tenir vuitanta anys, potser noranta, i el primer que note és que és
cega.
—Sabia
que hi vindries, Robert —diu—. Sabia que no t’oblidaries de la
teua iaia Ethel a Nadal.
I
després obre els braços com si estigués al punt d’abraçar-me”.
“Jo
no tenia molt de temps per a pensar, comprens? Havia de dir res de
pressa i corrents, i abans que pogués adonar-me què estava passant,
sentí que les paraules eixien de la meua boca.
—Clar
que sí, iaia Ethel —vaig dir—. He tornat a veure’t el dia de
Nadal”.
“No
em preguntes per què ho vaig fer. No tinc ni idea. Potser no volia
decebre-la o alguna cosa així, no ho sé. Simplement va eixir així
de sobte, aquella anciana m’abraçava davant la porta i jo
l’abraçava a ella”.
“No
vaig arribar a dir-li que era el seu nét. No exactament, però ho
semblava. Tanmateix, no estava intentant enganyar-la. Era com un joc
que els dos havíem decidit jugar, sense haver de discutir les
regles. Vull dir que aquella dona sabia que jo no era el seu nét
Robert. Estava vella i esguerrada, però no tant com per a no notar
la diferència entre un estrany i el seu propi nét. Tot i això la
feia feliç fingir, i com que jo no tenia res millor a fer, em vaig
alegrar de seguir-li el corrent”.
“…Així
que entràrem a l’apartament i passàrem el dia junts. Allò era un
autèntic femer, hi podria afegir, però quina altra cosa es pot
esperar d’una cega que s’ocupa ella mateixa de la casa? Cada
vegada que em preguntava com estava, jo mentia. Li vaig dir que havia
trobat un bon treball a un estanc, que estava a punts de casar-me, li
vaig contar cent contes xinesos, i ella va fer com que se’ls creia
tots”.
“—Això
és estupend, Robert— deia, assentint amb el cap i fent un
somriure. Sempre vaig saber que les coses t’anirien bé”.
“Al
cap d’una estona, vaig sentir fam. No semblava que hagués molt
menjar a la casa, així que vaig anar a una botiga del barri i hi hi
vaig tornar amb un munt de coses. Un pollastre precuinat, sopa de
verdures, un recipient d’ensalada de creïlles, pastís de
xocolata, tota mena de viandes. Ethel tenia un parell de botelles de
vi guardades al dormitori. Entre tots dos aconseguírem preparar un
dinar de Nadal prou decent. Recorde que ens posàrem una miqueta
alegres amb el vi, i en acabant de dinar vam anar a seure a la
saleta, on les butaques eren més còmodes. Jo havia de pixar, així
que em vaig disculpar i vaig anar al bany que hi havia al corredor.
Fou llavors quan les coses feren un altre tomb. Ja era prou
desgavellat que fera el numeret d’esser el nét d’Ethel, però el
que vaig fer tot seguit era una autèntica bogeria, i mai no m’ho
he perdonat”.
“Entre
al bany, i amuntegades contra la paret a la vora de la dutxa, veig
una pila de sis o set càmares. De trenta-cinc mil·límetres,
completament noves, encara en les capses. Mercaderia de primera
qualitat. Deduisc que això és obra del vertader Robert, un lloc on
emmagatzemar botí. Jo no havia fet una foto en ma vida, i certament
tampoc no hi havia furtat mai res, però quan veig eixes càmeres en
el bany, decidisc que en vull una per a mi, així de senzill. I,
sense aturarme a pensar-ho, em fique una de les caixes davall del
braç i torne a la saleta”.
“No
vaig deure absentar-me més d’uns minuts, però en aquest temps
l’àvia Ethel s’havia quedat dormida en la butaca. Massa vi,
supose. Vaig entrar a la cuina per escurar els plats i ella seguí
dormint malgrat el soroll, roncant com un nadó. No semblava lògic
molestar-la, així que vaig decidir anar-me’n. Ni tan sols podia
escriure-li una nota de comiat, com que era cega i tot açò, així
que simplemente me’n vaig anar. Vaig deixar la cartera del seu nét
a la taula, vaig agafar la càmera i vaig eixir de l’apartament. I
aquest és el final de la història”.
“—Tornares
alguna vegada?— li vaig preguntar.
—Una
sola —respongué. Uns tres o quatre mesos després. Em sentia tan
mal per haver furtat la càmera que ni tan sols l’havia usat
encara. Finalment vaig prendre la decisió de tornar-la, però l’àvia
Ethel ja no estava allí. No sé que li havia passat, però a
l’apartament vivia altra persona i no sabia dir-me on era ella.
—Probablement
havia mort.
—Sí,
probablement.
—Cosa
que vol dir que passà l’últim Nadal amb tu.
—Supose
que sí. Mai no se m’havia ocorregut pensar-ho.
—Va
ser una bona obra, Auggie. Feres una cosa molt bonica per ella.
—Li
vaig mentir i després li vaig robar. No veig com pots dir a açò
una bona cosa.
—La
feres feliç. I a més la càmera era robada. No és com si la
persona a qui li la llevares fos el vertader propietari”.
Vicent
Brotons
Universitat
d’Alacant
(Figueres, l'Alt Empordà, 1902 - 1968)un narrador, dramaturg, poeta, crític d'art i literari, i periodista altempordanès.
EPIGRAMA D’ANY NOU
Oh, si podia seure
al teu costat
aquesta nit d’any
vell i nova vida:
t’ofrenaria un bes
desesperat,
davant de tots, amb
castedat fingida.
L’any ha fuit i en
l’arqueig
s’ha perdut un
estel.
On s’ha fos, que
no el veig?
Un bes mort? Un
anhel?
Quan arriben els
Reis Magos
troben la porta
tancada
perquè a dins hi
feien tragos
amanint
la cargolada.
