Dorothy Parker. Narrador "casi"objectiu.

 El 1916 Dorothy va escriure a la revista Vogue.  Allà va cridar l'atenció per la seva enginyosa escriptura. Va escriure, com a part d'un anunci de roba interior, una línia memorable. “Brevity is the soul of lingerie”  "Brevetat és l'ànima de la roba interior".

ARRANJAMENT EN BLANC I NEGRE   Dorothy Parker (Estats Units, 1893-1967) Trad. Jordi Larios

La dona amb les roselles de vellut rosa enroscades a l’or tenyit del cabell va travessar la sala atapeïda amb una manera de caminar interessant, mig de gairell, mig a saltirons, i va agafar el braç prim de l’amfitrió.

—Ja t’he atrapat! —va dir. Ara ja no et pots escapar!

—Carai, hola! —va dir l’amfitrió—. ¿Què? ¿Com estàs?

—Oh, molt bé —va dir ella—. Estic molt bé. Escolta. Vull que em facis un favor immens. ¿Me’l faràs? ¿Me’l faràs, per favor? Eh, ¿per favor?

—¿De què es tracta? —va dir l’amfitrió.

—Escolta —va dir ella—. Vull conèixer Walter Williams. De veritat, és que estic boja per aquest home. Oh, quan canta! Quan canta aquells espirituals! Bé, vaig dir a Burton: «Et convé molt que Walter Williams sigui negre», li vaig dir, «o tindries una pila de raons per estar gelós.» Realment m’encantaria coneixe’l. M’agradaria dir-li que l’he sentit cantar. ¿Per què no ets un àngel i me’l presentes?

—Només faltaria —va dir l’amfitrió—. Em pensava que ja el coneixies. La festa es fa per ell. ¿On és, doncs?

—És allà, al costat de la llibreria —va dir ella—. Esperem que aquesta gent acabi de parlar-hi. Bé, crec que ets simplement meravellós, fent-li aquesta festa tan esplèndida i presentant-lo a tota aquesta gent blanca i tot això. ¿No està agraïdíssim?

—Espero que no —va dir l’amfitrió.

—Crec que és molt i molt bonic —va dir ella—. De veritat. No entenc per quins set sous no és perfectament correcte conèixer gent de raça negra. A mi no em fa res... en absolut. Però Burton... oh, és molt diferent. Bé, ell és de Virginia, i ja saps com són els d’allà.

—¿Ha vingut avui? —va dir l’amfitrió.

—No, no ha pogut —va dir ella—. Aquesta nit sóc una autèntica viuda. Quan marxava ja l’hi he dit: «No hi ha manera de saber el que faré», he dit. Estava tan cansat que no es podia moure. ¿Eh quina pena?

—Ah —va dir l’amfitrió.

—Espera que li digui que he conegut Walter Williams! —va dir ella—. Es morirà. Oh, tenim moltes discussions sobre els negres. Li parlo no sé pas com, de tant que m’altero. «Oh, no siguis beneit», li dic. Però també he de confessar que Burton és molt més liberal que la majoria d’aquesta gent del sud. Realment els negres li agraden moltíssim. Ell mateix ho diu, que no voldria tenir criats blancs. I va tenir aquesta mainadera de color, aquesta dida negra autèntica, i se l’estima molt. Carai, cada vegada que va a casa, entra a la cuina per veure-la. Ho fa, de veritat, encara ara. L’única cosa que diu és que no té res en contra dels negres mentre es mantinguin en el seu lloc. Sempre fa coses per ells... els dóna roba i què sé jo. Només diu que no seuria a taula amb un d’ells ni per un milió de dòlars. «Oh», jo li dic, «em fas venir basca, parlant així.» Sóc terrible amb ell. ¿Eh que sóc terrible?

—Oh, no, no, no —va dir l’amfitrió—. No, no.

—Sí que ho sóc —va dir ella—. Ja sé que sí. Pobre Burton! Ara, jo no penso pas igual. A mi els negres no em fan res. N’hi ha alguns que em fan tornar boja. Són com criatures, tan de bon tractar, i sempre riuen i canten i tot plegat. ¿No són la gent més feliç que has vist mai? De veritat, només de sentir-los ja ric. Oh, m’agraden. Sí que m’agraden. Bé, escolta, tinc aquesta  bugadera  negra,  fa  anys  que  la  tinc,  i  sento  molt  d’afecte  per  ella.  És  tot  un personatge. I això sí que t’ho vull dir, jo la considero una amiga. Així és com la considero. És el que dic a Burton: «Per l’amor de Déu, tots som humans!» ¿O no?

—Sí —va dir l’amfitrió—. Ja ho crec.

—I aquest Walter Williams —va dir ella—. Crec que un home així és un veritable artista. I tant. Crec que mereix un gran reconeixement. Valga’m Déu, la música o el que sigui em fa tornar tan boja que m’és igual el color de la seva pell. Crec realment que si una persona és una artista a ningú li hauria de fer res conèixer-la. És ben bé això el que dic a Burton. ¿No et sembla que tinc raó?

—Sí —va dir l’amfitrió—. Oh, sí.

—Jo penso així —va dir ella—. És que no comprenc que la gent sigui intolerant. Estic convençuda que és un privilegi conèixer un home com Walter Williams. Sí, de veritat. No em fa absolutament res. Bé, el Bon Déu el va crear, de la mateixa manera ens va crear a qualsevol de nosaltres, ¿no?

—Segur —va dir l’amfitrió— Ja ho crec.

—És el que jo dic —va dir ella. Oh, m’enfurismo tant quan la gent és intolerant amb els negres. L’única cosa que puc fer és no dir res. S’ha d’admetre, és clar, que quan trobes un negre dolent és terrible. Però és el que jo dic a Burton, també n’hi ha, de blancs que són dolents, en aquest món. ¿No?

—Suposo que sí —va dir l’amfitrió.

—M’agradaria molt que un home com Walter Williams vingués a casa un dia i cantés per nosaltres —va dir—. És clar que no el podria pas convidar per Burton, però a mi sí que no em faria res. Ah, si en canta de bé! ¿No és meravellós, la manera que tots senten la música? Sembla que la portin a dins. Va, anem a parlar-hi. Escolta, ¿què he de fer quan em presentis?

¿Li he de tocar la mà? ¿O què?

—Carai, fes el que vulguis —va dir l’amfitrió.

—Suposo que potser val més que sí —va dir ella—. No voldria que de cap manera es pensés que em fa una cosa. Crec que val més que li toqui la mà, igual que faria amb qualsevol altre. És exactament el que faré.

Van arribar on hi havia el negre jove i alt, al costat de la llibreria. L’amfitrió va fer les presentacions; el negre va inclinar el cap.

—Molt de gust —va dir.

La dona amb les roselles de vellut rosa va allargar la mà tant com va poder i la va deixar així perquè tot el món ho veiés, fins que el negre l’hi va agafar, la va estrènyer i l’hi va tornar.

—Oh, molt de gust, Mr Williams —va dir—. ¿Com està? Fa un moment deia que m’ho he passat divinament amb les seves cançons. He assistit als seus concerts i el tenim en el gramòfon i tot. Oh, m’agrada molt!

Pronunciava amb una gran claredat, movent els llavis meticulosament, com si parlés amb un sord.

—Me n’alegro molt —va dir ell.

—Aquella cançó que canta del Water Boy em té el cor robat —va dir ella—. De veritat, no me la puc treure del cap. Al meu home li falta poc per tornar-se boig ja que no paro de taral·lejar-la ni un sol moment. Oh, és negre com el... Bé. Digui, ¿d’on dimonis les treu, totes les seves cançons? ¿Com les troba?

—Ostres —va dir ell—, hi ha tantes...

—Penso que li ha d’agradar moltíssim cantar-les —va dir ella—. Ha de ser més divertit... Tots aquests espirituals vells i entranyables... oh, m’agraden tant! ¿I ara què fa, doncs? ¿Encara segueix cantant? ¿Per què no fa un altre concert algun cop?

—En faig un el setze d’aquest mes —va dir ell.

—Doncs hi aniré —va dir ella—. Per poc que pugui hi aniré. Pot comptar amb mi. Déu meu, ara ve tota una colla de gent que vol parlar amb vostè. És un autèntic convidat d’honor! Oh, ¿qui és aquella noia del vestit blanc? L’he vista en algun lloc.

—És Katherine Burke —va dir l’amfitrió.

—Valga’m Déu —va dir—, ¿aquesta és Katherine Burke? Sembla molt diferent quan no actua. Em pensava que era molt més atractiva. No sabia pas que tingués la pell tan fosca. Carai, gairebé sembla... Oh, crec que és una actriu meravellosa! ¿No creu que és una actriu meravellosa, Mr Williams? Oh, crec que és fantàstica. ¿Vostè no?

—Sí —va dir ell.

—Oh, jo també —va dir ella—. Meravellosa. Déu meu, hem de deixar que algú altre tingui l’oportunitat de parlar amb el convidat d’honor. Bé, no se’n descuidi, Mr Williams, per poc que pugui vindré al concert. Seré allà aplaudint-lo a base de bé. I, en fi, si no puc venir, diré a tothom que conec que hi vagi. No se’n descuidi!

—No me’n descuidaré pas —va dir ell—. Moltes gràcies. L’amfitrió la va agafar pel braç i la va dirigir a la sala del costat.

—Oh, noi —va dir ella—. Una mica més i em moro! De veritat, t’ho prometo, ha anat de poc que no em moro. ¿Has vist quina planxa més terrible que he estat a punt de fer? Anava a dir que Katherine Burke gairebé sembla negra. M’he aturat a temps. Oh, ¿creus que se n’ha adonat?

—Em sembla que no —va dir l’amfitrió.

—Doncs gràcies a Déu —va dir ella—, perquè no l’hauria volgut fer sentir malament per res del món. És molt simpàtic. És tan simpàtic com pot ser. Ben educat i tot. Hi ha tants negres que els dónes un pam i després et trepitgen. Però ell no ho intenta pas. Suposo que té més seny. És realment simpàtic. ¿No et sembla?

—Sí —va dir l’amfitrió.

—M’ha agradat —va dir ella. No em fa res que sigui negre. M’he sentit tan natural com amb qualsevol altra persona. Hi he parlat amb la mateixa naturalitat. Però, de veritat, amb prou feines em podia aguantar el riure. No parava de pensar en Burton. Oh, espera que sàpiga que li he dit «Mister».

Propostes d’escriptura. Tria’n una

Utilitza, tant com puguis, diàlegs. Deixa que la manera de parlar posi en evidència la manera de ser de cada interlocutor, encara que no t’agradi ni sigui el que tu penses.

a) Narrador Intern Protagonista:

Et ficaràs en el paper de la dona del relat. ¿Què li expliques de la festa al teu home, Burton, quan l’endemà us trobeu al menjador a l’hora d’esmorzar? Mira de reflectir la manera de parlar, els trets de caràcter i els prejudicis d’aquesta persona que la història ens ha mostrat.

b) Narrador Intern Testimoni/Secundari:

 Tria qualsevol altre personatge del relat, l’amfitrió o el músic, per posar-te en el seu lloc i explicar l’endemà a algun conegut la trobada a la festa amb la dona de les roselles de vellut rosa. Tingues present en tot moment quina és la personalitat que has triat per a l’ocasió.

c) Narrador Extern Omniscient: Fes-ne un resum, sense diàlegs, com si l'expliquessis a algun familiar o amic, sense escriure les teves opinions sobre el "racisme" de la dona, però al mateix temps que es vegi aquest.