Dorothy Parker. Narrador "casi"objectiu.

 El 1916 Dorothy va escriure a la revista Vogue.  Allà va cridar l'atenció per la seva enginyosa escriptura. Va escriure, com a part d'un anunci de roba interior, una línia memorable. “Brevity is the soul of lingerie”  "Brevetat és l'ànima de la roba interior".

ARRANJAMENT EN BLANC I NEGRE   Dorothy Parker (Estats Units, 1893-1967) Trad. Jordi Larios

La dona amb les roselles de vellut rosa enroscades a l’or tenyit del cabell va travessar la sala atapeïda amb una manera de caminar interessant, mig de gairell, mig a saltirons, i va agafar el braç prim de l’amfitrió.

—Ja t’he atrapat! —va dir. Ara ja no et pots escapar!

—Carai, hola! —va dir l’amfitrió—. ¿Què? ¿Com estàs?

—Oh, molt bé —va dir ella—. Estic molt bé. Escolta. Vull que em facis un favor immens. ¿Me’l faràs? ¿Me’l faràs, per favor? Eh, ¿per favor?

—¿De què es tracta? —va dir l’amfitrió.

—Escolta —va dir ella—. Vull conèixer Walter Williams. De veritat, és que estic boja per aquest home. Oh, quan canta! Quan canta aquells espirituals! Bé, vaig dir a Burton: «Et convé molt que Walter Williams sigui negre», li vaig dir, «o tindries una pila de raons per estar gelós.» Realment m’encantaria coneixe’l. M’agradaria dir-li que l’he sentit cantar. ¿Per què no ets un àngel i me’l presentes?

—Només faltaria —va dir l’amfitrió—. Em pensava que ja el coneixies. La festa es fa per ell. ¿On és, doncs?

—És allà, al costat de la llibreria —va dir ella—. Esperem que aquesta gent acabi de parlar-hi. Bé, crec que ets simplement meravellós, fent-li aquesta festa tan esplèndida i presentant-lo a tota aquesta gent blanca i tot això. ¿No està agraïdíssim?

—Espero que no —va dir l’amfitrió.

—Crec que és molt i molt bonic —va dir ella—. De veritat. No entenc per quins set sous no és perfectament correcte conèixer gent de raça negra. A mi no em fa res... en absolut. Però Burton... oh, és molt diferent. Bé, ell és de Virginia, i ja saps com són els d’allà.

—¿Ha vingut avui? —va dir l’amfitrió.

—No, no ha pogut —va dir ella—. Aquesta nit sóc una autèntica viuda. Quan marxava ja l’hi he dit: «No hi ha manera de saber el que faré», he dit. Estava tan cansat que no es podia moure. ¿Eh quina pena?

—Ah —va dir l’amfitrió.

—Espera que li digui que he conegut Walter Williams! —va dir ella—. Es morirà. Oh, tenim moltes discussions sobre els negres. Li parlo no sé pas com, de tant que m’altero. «Oh, no siguis beneit», li dic. Però també he de confessar que Burton és molt més liberal que la majoria d’aquesta gent del sud. Realment els negres li agraden moltíssim. Ell mateix ho diu, que no voldria tenir criats blancs. I va tenir aquesta mainadera de color, aquesta dida negra autèntica, i se l’estima molt. Carai, cada vegada que va a casa, entra a la cuina per veure-la. Ho fa, de veritat, encara ara. L’única cosa que diu és que no té res en contra dels negres mentre es mantinguin en el seu lloc. Sempre fa coses per ells... els dóna roba i què sé jo. Només diu que no seuria a taula amb un d’ells ni per un milió de dòlars. «Oh», jo li dic, «em fas venir basca, parlant així.» Sóc terrible amb ell. ¿Eh que sóc terrible?

—Oh, no, no, no —va dir l’amfitrió—. No, no.

—Sí que ho sóc —va dir ella—. Ja sé que sí. Pobre Burton! Ara, jo no penso pas igual. A mi els negres no em fan res. N’hi ha alguns que em fan tornar boja. Són com criatures, tan de bon tractar, i sempre riuen i canten i tot plegat. ¿No són la gent més feliç que has vist mai? De veritat, només de sentir-los ja ric. Oh, m’agraden. Sí que m’agraden. Bé, escolta, tinc aquesta  bugadera  negra,  fa  anys  que  la  tinc,  i  sento  molt  d’afecte  per  ella.  És  tot  un personatge. I això sí que t’ho vull dir, jo la considero una amiga. Així és com la considero. És el que dic a Burton: «Per l’amor de Déu, tots som humans!» ¿O no?

—Sí —va dir l’amfitrió—. Ja ho crec.

—I aquest Walter Williams —va dir ella—. Crec que un home així és un veritable artista. I tant. Crec que mereix un gran reconeixement. Valga’m Déu, la música o el que sigui em fa tornar tan boja que m’és igual el color de la seva pell. Crec realment que si una persona és una artista a ningú li hauria de fer res conèixer-la. És ben bé això el que dic a Burton. ¿No et sembla que tinc raó?

—Sí —va dir l’amfitrió—. Oh, sí.

—Jo penso així —va dir ella—. És que no comprenc que la gent sigui intolerant. Estic convençuda que és un privilegi conèixer un home com Walter Williams. Sí, de veritat. No em fa absolutament res. Bé, el Bon Déu el va crear, de la mateixa manera ens va crear a qualsevol de nosaltres, ¿no?

—Segur —va dir l’amfitrió— Ja ho crec.

—És el que jo dic —va dir ella. Oh, m’enfurismo tant quan la gent és intolerant amb els negres. L’única cosa que puc fer és no dir res. S’ha d’admetre, és clar, que quan trobes un negre dolent és terrible. Però és el que jo dic a Burton, també n’hi ha, de blancs que són dolents, en aquest món. ¿No?

—Suposo que sí —va dir l’amfitrió.

—M’agradaria molt que un home com Walter Williams vingués a casa un dia i cantés per nosaltres —va dir—. És clar que no el podria pas convidar per Burton, però a mi sí que no em faria res. Ah, si en canta de bé! ¿No és meravellós, la manera que tots senten la música? Sembla que la portin a dins. Va, anem a parlar-hi. Escolta, ¿què he de fer quan em presentis?

¿Li he de tocar la mà? ¿O què?

—Carai, fes el que vulguis —va dir l’amfitrió.

—Suposo que potser val més que sí —va dir ella—. No voldria que de cap manera es pensés que em fa una cosa. Crec que val més que li toqui la mà, igual que faria amb qualsevol altre. És exactament el que faré.

Van arribar on hi havia el negre jove i alt, al costat de la llibreria. L’amfitrió va fer les presentacions; el negre va inclinar el cap.

—Molt de gust —va dir.

La dona amb les roselles de vellut rosa va allargar la mà tant com va poder i la va deixar així perquè tot el món ho veiés, fins que el negre l’hi va agafar, la va estrènyer i l’hi va tornar.

—Oh, molt de gust, Mr Williams —va dir—. ¿Com està? Fa un moment deia que m’ho he passat divinament amb les seves cançons. He assistit als seus concerts i el tenim en el gramòfon i tot. Oh, m’agrada molt!

Pronunciava amb una gran claredat, movent els llavis meticulosament, com si parlés amb un sord.

—Me n’alegro molt —va dir ell.

—Aquella cançó que canta del Water Boy em té el cor robat —va dir ella—. De veritat, no me la puc treure del cap. Al meu home li falta poc per tornar-se boig ja que no paro de taral·lejar-la ni un sol moment. Oh, és negre com el... Bé. Digui, ¿d’on dimonis les treu, totes les seves cançons? ¿Com les troba?

—Ostres —va dir ell—, hi ha tantes...

—Penso que li ha d’agradar moltíssim cantar-les —va dir ella—. Ha de ser més divertit... Tots aquests espirituals vells i entranyables... oh, m’agraden tant! ¿I ara què fa, doncs? ¿Encara segueix cantant? ¿Per què no fa un altre concert algun cop?

—En faig un el setze d’aquest mes —va dir ell.

—Doncs hi aniré —va dir ella—. Per poc que pugui hi aniré. Pot comptar amb mi. Déu meu, ara ve tota una colla de gent que vol parlar amb vostè. És un autèntic convidat d’honor! Oh, ¿qui és aquella noia del vestit blanc? L’he vista en algun lloc.

—És Katherine Burke —va dir l’amfitrió.

—Valga’m Déu —va dir—, ¿aquesta és Katherine Burke? Sembla molt diferent quan no actua. Em pensava que era molt més atractiva. No sabia pas que tingués la pell tan fosca. Carai, gairebé sembla... Oh, crec que és una actriu meravellosa! ¿No creu que és una actriu meravellosa, Mr Williams? Oh, crec que és fantàstica. ¿Vostè no?

—Sí —va dir ell.

—Oh, jo també —va dir ella—. Meravellosa. Déu meu, hem de deixar que algú altre tingui l’oportunitat de parlar amb el convidat d’honor. Bé, no se’n descuidi, Mr Williams, per poc que pugui vindré al concert. Seré allà aplaudint-lo a base de bé. I, en fi, si no puc venir, diré a tothom que conec que hi vagi. No se’n descuidi!

—No me’n descuidaré pas —va dir ell—. Moltes gràcies. L’amfitrió la va agafar pel braç i la va dirigir a la sala del costat.

—Oh, noi —va dir ella—. Una mica més i em moro! De veritat, t’ho prometo, ha anat de poc que no em moro. ¿Has vist quina planxa més terrible que he estat a punt de fer? Anava a dir que Katherine Burke gairebé sembla negra. M’he aturat a temps. Oh, ¿creus que se n’ha adonat?

—Em sembla que no —va dir l’amfitrió.

—Doncs gràcies a Déu —va dir ella—, perquè no l’hauria volgut fer sentir malament per res del món. És molt simpàtic. És tan simpàtic com pot ser. Ben educat i tot. Hi ha tants negres que els dónes un pam i després et trepitgen. Però ell no ho intenta pas. Suposo que té més seny. És realment simpàtic. ¿No et sembla?

—Sí —va dir l’amfitrió.

—M’ha agradat —va dir ella. No em fa res que sigui negre. M’he sentit tan natural com amb qualsevol altra persona. Hi he parlat amb la mateixa naturalitat. Però, de veritat, amb prou feines em podia aguantar el riure. No parava de pensar en Burton. Oh, espera que sàpiga que li he dit «Mister».

Propostes d’escriptura. Tria’n una

Utilitza, tant com puguis, diàlegs. Deixa que la manera de parlar posi en evidència la manera de ser de cada interlocutor, encara que no t’agradi ni sigui el que tu penses.

a) Narrador Intern Protagonista:

Et ficaràs en el paper de la dona del relat. ¿Què li expliques de la festa al teu home, Burton, quan l’endemà us trobeu al menjador a l’hora d’esmorzar? Mira de reflectir la manera de parlar, els trets de caràcter i els prejudicis d’aquesta persona que la història ens ha mostrat.

b) Narrador Intern Testimoni/Secundari:

 Tria qualsevol altre personatge del relat, l’amfitrió o el músic, per posar-te en el seu lloc i explicar l’endemà a algun conegut la trobada a la festa amb la dona de les roselles de vellut rosa. Tingues present en tot moment quina és la personalitat que has triat per a l’ocasió.

c) Narrador Extern Omniscient: Fes-ne un resum, sense diàlegs, com si l'expliquessis a algun familiar o amic, sense escriure les teves opinions sobre el "racisme" de la dona, però al mateix temps que es vegi aquest.

Consells per a escriptors

14 consells de Txékhov per escriure

L'art té aquesta grandesa particular: no tolera la mentida

Anton Txékhov

1. Un no acaba amb el nas trencat perquè escriu malament; al contrari, escrivim perquè ens hem trencat el nas i no tenim cap lloc on anar.

2. Quan escric no tinc la impressió que les meves històries siguin tristes. En qualsevol cas, quan treballo sempre estic de bon humor. Com més alegre és la meva vida, més sobris són els relats que escric.

3. Déu meu, no permetis que jutgi i parli del que no conec i no comprenc.

4. No polir, no llimar gaire. S'ha de ser desmanyotat i audaç. La brevetat és germana del talent.

5. Ho he vist tot. Això no obstant, ara no es tracta del que he vist sinó de com ho he vist.

6. És estrany, ara tinc la mania de la brevetat: res del que llegeixo, meu o aliè, em sembla prou breu.

7. Quan escric, confio plenament que el lector afegirà pel seu compte els elements subjectius que falten al conte.

8. És més fàcil escriure de Sòcrates que d'una senyoreta o d'una cuinera.

9. Guarda el relat en un bagul un any sencer i, després d'aquest temps, torna'l a llegir. Llavors ho veuràs tot més clar.

10. És difícil unir les ganes de viure amb les ganes d'escriure. No facis córrer la teva ploma quan el teu cap estigui cansat.

11. Mai s'ha de mentir. L'art té aquesta grandesa particular: no tolera la mentida. Es pot mentir en l'amor, en la política, en la medicina, es pot enganyar la gent i fins i tot Déu, però en l'art no es pot mentir.

12. El millor de tot és no descriure l'estat d'ànim dels personatges. S'ha d'intentar que això es desprengui de les seves accions. No publiquis fins a estar segur que els teus personatges estan vius i que no xoques contra la realitat.

13. Escriure per als crítics té tant sentit com donar flors a una persona refredada perquè les olori.

14. T'aconsello: 1) cap rotllo de caràcter polític, social, econòmic; 2) objectivitat absoluta; 3) veracitat a l'hora de retratar els personatges; 4) màxima concisió; 5) audàcia i originalitat: rebutja tot el que sigui convencional; 6) espontaneïtat.

No escriguis frases llargues

https://www.catorze.cat/autor/Anton_Tx%C3%A9khov

11 consejos de Ray Bradbury para escritores principiantes

1. Comienza por los cuentos cortos

Para el aclamado autor, es un error comenzar por escribir novelas. “El problema con las novelas es que puedes pasarte un año escribiendo una y que no quede bien, ya que todavía no has aprendido a escribir”. En cambio, aconseja escribir una gran cantidad de cuentos cortos, pequeñas historias que, aunque no sean de gran calidad, sirven para practicar. “Te reto a escribir 52 cuentos malos. No se puede”. Según Bradbury, luego de tantos intentos, “seguramente llegará una historia maravillosa”.

2. No intentes imitar a tus autores favoritos

El autor de Crónicas Marcianas cita como uno de los errores de su juventud como escritor el intentar imitar a los autores que admiraba, entre los que cita a Julio Verne , Arthur Conan Doyle y H.G. Wells . “No puedes ser ninguno de ellos”, afirma, “puedes amarlos pero no puedes vencerlos”.

3. Aprende de los grandes cuentistas

Roald Dahl , Guy de Maupassant , John Cheever , Nigel Kneale , Edith Wharton , y John Collier son algunos de los autores que Bradbury considera maestros de los relatos breves, a quienes todo aspirante a escritor debe leer y estudiar. También aconseja alejarse de las historias más recientes como las publicadas por la revista New Yorker , que según él “carecen de metáfora” y solo retratan la vida cotidiana.

4. Atibórrate de metáforas

Bradbury se ve a sí mismo no como un gran novelista nato, sino como un “coleccionista de metáforas”. Por esta razón recomienda que el escritor principiante “engulla” obras literarias de calidad, para así ampliar las herramientas con las que luego podrá crear las suyas propias. En esta ponencia sugiere leer, todas las noches, un cuento, un poema y un ensayo de cualquier temática –recomienda especialmente los de George Bernard Shaw –. Según él, con esta rutina terminarás “lleno de ideas y metáforas” en la cabeza, las que combinadas con tu perspectiva y experiencias de vida generarán nuevas metáforas e ideas.

5. Aléjate de los amigos que no crean en ti

Si tienes personas en tu vida que se burlan de tu deseo de ser escritor, “llámalos hoy mismo y despídete de ellos”, aconseja Bradbury.

6. Visita la biblioteca con frecuencia

El autor cuenta que no fue a la universidad –no podía pagarla–, pero que en cambio “se graduó en la biblioteca”, lugar que visitaba 3 o 4 veces por semana durante 10 años. “Vive en la biblioteca, no en tu computador”.

7. Enamórate de las películas

Bradbury se considera muy afortunado de poder haber ido al cine desde pequeño, y ve a las películas, sobre todo a las antiguas, como un gran alimento para la mente.

8. Escribe por diversión

Escribir debe ser divertido, no un “asunto serio”. Debes escribir con alegría. Si sientes que escribir una historia se convierte en “trabajo”, tírala y comienza a hacer otra cosa. “Si te queda la mente en blanco en el medio de una historia, es tu subconsciente diciéndote que no le gusta lo que estás haciendo”.

9. Olvídate de ganar dinero

En su ponencia, Bradbury relata cómo, a lo largo de su vida como escritor, rechazó grandes cantidades de dinero en encargos, porque sabía que si escribía algo que no le interesaba por dinero, esto lo iba a “destruir”. “Mi esposa y yo teníamos 37 años cuando nos pudimos comprar nuestro primer automóvil”. Debes escribir lo que a ti te gustaría leer.

10. Haz dos listas

“Realiza una lista de diez cosas que amas con pasión, y escribe sobre ellas. Haz una lista de diez cosas que odies, y mátalas”. Escribe sobre las personas que odias, sobre tus miedos, tus pesadillas, y mátalas.

11. Escribe sobre lo primero que se te ocurra

“Cuando comienzo a escribir nunca sé a dónde voy, todos mis libros han sido sorpresas”. El autor recomienda empezar a escribir, a asociar palabras que te vengan a la mente. “Con suerte, al cabo de la segunda página, comenzarán a aparecer personajes” provenientes de tu “verdadera esencia”. Allí descubrirás cosas sobre ti que no sabías que tenías, “no lo sabrás hasta que no lo pongas a prueba”.

15 consejos de Stephen King para ser un buen escritor

1. No te preocupes por agradarle al resto

Escribe con la mayor sinceridad posible, que no te importe lo que va a pensar el resto . Tus días como una persona políticamente correcta están contados.

2. Escribe para ser feliz

Un escritor no debe escribir para hacerse rico, famoso o popular. La escritura es magia creativa , y si tienes esa magia, aprovéchala para enriquecer tu vida

3. No dejes que tu investigación tome tu escritura

Si bien hay que investigar antes de escribir un libro, no dejes que lo que averiguaste le haga sombra a la historia.

4. Escribe y lee

Esas dos acciones son lo que crea a un escritor. Para convertirte en uno, necesitas leer y escribir mucho, así aprenderás lecciones que salgan de ti y tu experiencia.

5. Toma descansos

Que tengas tres meses para tener listo tu borrador, no significa trabajar sin parar. Hay que descansar cada 6 semanas, ya que sino tu texto va a sufrir y perder sentido.

6. Escribir un borrador no debe tomar más de tres meses

El primer borrador de un libro, no importa lo largo que sea, no debe tomarte más de tres meses, que es lo que dura una estación.

7. Ten tu propio estilo

Cada escritor tiene un estilo personal de escritura; no intentes copiar o tomar cosas del estilo de otro autor, no te harás ningún favor y las cosas parecerán más complicadas de lo que son.

8. Apaga la televisión

Nunca escribas con la TV encendida. El trabajo de un escritor requiere de mucha concentración y tener la atención 100% en el texto. Esto no es solo para la TV, ninguna distracción es bienvenida mientras escribas.

9. Evita los verbos pasivos

Los verbos pasivos son para los escritores tímidos ; si quieres contar una historia que atrape, utiliza formas verbales activas. Lo mismo se aplica a los adverbios. El adverbio no es tu amigo.

10. Lee mucho

Un escritor que no lee, es como un compositor que no escucha música. Stephen King dice que, si no tienes tiempo de leer, tampoco tienes las herramientas para escribir.

11. No tengas miedo

Los escritores tienen la magia dentro y el miedo a usar esa magia interna es el origen de la mayoría de los malos textos.

12. Los secretos del éxito

Stephen King atribuye su éxito a dos factores: mantener su buena salud y estar casado. No es necesario que te cases ni que te hagas chequeos cada cinco minutos, pero si tu cuerpo y corazón están bien, tu escritura también lo estará.

13. Escribe para ti y después preocúpate del resto

Cuando se escribe una historia, primero tenemos que contarla a nosotros mismos. Una vez que tengas listo el primer borrador, es momento de ocuparte de tus posibles lectores, eliminando aquellas cosas que no son parte de la historia.

14. El trabajo más difícil es revisar el borrador

La mayoría de los autores no se preocupa tanto del borrador, ya que es una versión muy preliminar de lo que será el trabajo final. Lo complicado es tomar ese borrador y convertirlo en una novela o cuento. El escritor realiza muchos cambios en lo que será el segundo borrador, en un proceso de revisión importante, que seguirá hasta llegar a la versión final.

15. Lo más importante son las primeras lineas

La parte que más debería preocupar a un escritor son las primeras lineas de su novela o cuento, ya que a través de ellas no solo se introduce al lector, sino que también dan la dirección al escritor.

mas-de-100-consejos-para-escritores

Tipus de narradors

El narrador i el punt de vista from Msais

TIPOLOGÍAS SOBRE EL NARRADOR

ESQUEMA:

A.1 SEGÚN SU PARTICIPACIÓN EN LOS ACONTECIMIENTOS

A.1.1 Narrador Personaje: También se le conoce con el nombre de narrador homodiegético (ubicado dentro de la diégesis, o historia). En este caso, un personaje asume el papel de narrador y narra desde su perspectiva, por lo cual conoce los hechos desde su propia experiencia, como participante en ellos. De esta manera, su grado de conocimiento del mundo narrativo es parcial. Se reconocen tres tipos:

A.1.1.1 Narrador protagonista: El narrador protagonista es un narrador personaje que desempeña el rol principal del relato.

A.1.1.2 Narrador secundario: El narrador secundario es un narrador personaje sin la relevancia del protagonista.

A.1.1.3 Narrador testigo: El narrador testigo es un narrador pasivo, observador de los hechos. Puede ser un personaje que no participa de la acción o que narra los hechos luego de ocurridos, según lo que ve, escucha o le han contado. Su conocimiento de los hechos es limitado. Puede narrar utilizando una tercera persona gramatical, sin que desaparezca la primera, que lo posiciona como personaje.

A.1.2 Narrador no Personaje. También se conoce con el nombre de narrador heterodiegético (ubicado fuera de la diégesis, o historia). Narra en tercera persona gramatical. Se reconocen dos tipos: narrador omnisciente y narrador objetivo (v. punto A.4).

A.2 SEGÚN LA PERSONA GRAMATICAL QUE UTILICE

A.2.1 Narrador en Primera Persona: El narrador ocupa la primera persona gramatical, el yo, y habla de sí mismo.

Ejemplo:

“No es nada fácil para mí, desde la cama metálica reluciente de la clínica y bajo la doble vigilancia de la mirilla y del ojo de Bruno, reconstruir la humareda perezosa de los fuegos de hojarasca cachubas y los rayos oblicuos de una lluvia de octubre. Si no tuviera mi tambor, que, tratado con paciencia y habilidad, me va dictando todos los pormenores necesarios para verter al papel lo esencial, y si no contara además con la autorización del establecimiento para tocarlo de tres a cuatro horas diarias, sería yo ahora un pobre hombre sin abuelos conocidos.”

Günter Grass, El tambor de hojalata.

A.2.2 Narrador en Segunda Persona: El narrador se refiere a una segunda persona, tú, vosotros, usted, ustedes.

Ejemplo:

“Y mirá que apenas nos conocíamos y ya la vida urdía lo necesario para desencontrarnos minuciosamente. Como no sabías disimular me di cuenta enseguida de que para verte como yo quería era necesario empezar por cerrar los ojos...”

Julio Cortázar, Rayuela.

A.2.3 Narrador en Tercera Persona: El narrador alude a la tercera persona, él o ella, ellos o ellas.

Ejemplo:

“Nadie lo vio desembarcar en la unánime noche, nadie vio la canoa de bambú sumiéndose en el fango sagrado, pero a los pocos días nadie ignoraba que el hombre taciturno venía del Sur y que su patria era una de las infinitas aldeas que están aguas arriba, en el flanco violento de la montaña, donde el idioma zend no está contaminado de griego y donde es infrecuente la lepra.”

Jorge Luis Borges, Las ruinas circulares .

A.3. SEGÚN SU FOCALIZACIÓN O PERSPECTIVA

Existen tipologías de las «situaciones narrativas» que tienen en cuenta, a la vez, los datos del modo y la voz narrativa. No obstante, en ellas se produce una confusión entre la pregunta: ¿cuál es el personaje cuyo punto de vista orienta la perspectiva narrativa? Y otra pregunta muy distinta: ¿quién es el narrador?, o, en otras palabras, entre la pregunta: ¿quién ve? Y la pregunta: ¿quién habla?

Por eso conviene no tener en cuenta aquí sino las determinaciones modales, es decir, las que atañen a lo que suele llamarse el «punto de vista».

Las características de un relato están condicionadas por la perspectiva o focalización escogida por el narrador para contar los hechos, esto es, el lugar en que se ubica con respecto a los acontecimientos que va a narrar , su foco, o ángulo de visión.

Se llama perspectiva narrativa al modo de regulación de la información que procede de la elección (o no) de un «punto de vista» restrictivo.

Los puntos de vista, o focalizaciones, usados por el hablante narrativo pueden ser:

A.3.1 Focalización Cero : Se identifica con el narrador omnisciente , con la «visión por detrás», el narrador se sitúa por encima del mundo narrado. Se simboliza mediante la fórmula Narrador >Personaje , en que el narrador sabe más que el personaje o, dicho con mayor precisión, dice más de lo que sabe personaje alguno.

Ejemplo:

" Para siempre habría de recordar el instante en que hubo de abandonarla. Cada vez que la recordaba, sentía que su mundo interior se desplomaba y la angustia inundaba su ser".

A.3.2 Focalización Interna: Es la perspectiva en que Narrador = Personaje . El narrador no dice sino lo que sabe tal personaje: es el relato con «punto de vista» o con «campo limitado», es la «visión con». Si el relato está escrito en tercera persona se le considerará de focalización interna si se puede reescribir en primera persona sin que esa operación entrañe «ninguna otra alteración del discurso que el propio cambio de los pronombres gramaticales»: así, una frase como «James Bond divisó a un hombre de unos cincuenta años, de aspecto aún joven, etc.» es traducible en primera persona («divisé, etc.») y corresponde, por tanto, a la focalización interna.

La focalización interna puede ser fija, variable o múltiple :

A.3.2.1 Focalización interna fija: La focalización interna puede corresponder a la ubicación de un único personaje.

Ejemplo:

“Pues siendo yo niño de ocho años, achacaron a mi padre ciertas sangrías mal hechas en los costales de los que allí a moler venían, por lo cual fue preso, y confesó y no negó, y padeció persecución por justicia.”

Anónimo, El Lazarillo de Tormes .

A.3.2.2 Focalización interna variable: diversos personajes dan sucesivamente diversas perspectivas para relatar distintos acontecimientos de la historia.

Ejemplo:

“No sé cómo alcancé a decirle que era lo mismo, algo así, y escuché el ruido de la puerta al cerrarse y entonces me tapé la cabeza con las frazadas y qué le iba a hacer, a pesar de

os cólicos me mordí las dos manos y lloré tanto que nadie, nadie puede imaginarse lo que lloré mientras la maldecía y la insultaba y le clavaba un cuchillo en el pecho cinco, diez, veinte veces, maldiciéndola cada vez y gozando de lo que sufría y de cómo me suplicaba que la perdonase por lo que me había hecho.

Es lo de siempre, che Suárez, uno corta y abre, y en una de esas la gran sorpresa. Claro que a la edad del pibe tiene todas las chances a su favor, pero lo mismo le voy a hablar claro al padre, no sea cosa que en una de esas tengamos un lío. Lo más probable es que haya una buena reacción, pero ahí hay algo que falla, pensá en lo que pasó al comienzo de la anestesia: parece mentira en un pibe de esa edad. Lo fui a ver a las dos horas y lo encontré bastante bien si pensás en lo que duró la cosa. Cuando entró el doctor De Luisi yo estaba secándole la boca al pobre, no terminaba de vomitar y todavía le duraba la anestesia pero el doctor lo auscultó lo mismo y me pidió que no me moviera de su lado hasta que estuviera bien despierto.”

Julio Cortázar, La señorita Cora.

A.3.2.3 Focalización interna múltiple: Varios personajes describen, desde sus particulares perspectivas, el mismo acontecimiento.

Ejemplo:

“Por primera vez he visto un cadáver. Es miércoles, pero siento como si fuera domingo porque no he ido a la escuela y me han puesto este vestido de pana verde que me aprieta en alguna parte. (...) No he debido traer al niño. No le conviene este espectáculo.

A mí misma, que voy a cumplir treinta años, me perjudica este ambiente enrarecido por la presencia del cadáver. (...) Vine. Llamé a los cuatro guajiros que se han criado en mi casa. Obligué a mi hija Isabel a que me acompañara. Así el acto se convierte en algo más familiar, más humano, menos personalista y desafiante que si yo mismo hubiera arrastrado el cadáver por las calles del pueblo hasta el cementerio.”

Gabriel García Márquez, La hojarasca .

A.3.3 Focalización Externa: Se simboliza mediante la fórmula Narrador < Personaje. El narrador dice menos de lo que sabe el personaje: es el relato «objetivo» o «conductista», que corresponde a la «visión desde fuera». El héroe actúa ante nosotros sin que en ningún momento se nos permita conocer sus pensamientos ni sus sentimientos.

Ejemplo:

"– Ven acá, Héctor, que aquí te espero – gritó, rojo de furor, Aquiles.

– Ya voy, por los dioses que ya voy – replicó Héctor mientras retrocedía velozmente.

Entonces Aquiles arrojó su broncínea lanza, la cual atravesó el escudo y la armadura del troyano, el cual cayó de rodillas en el campo, arrojando lejos de sí su espada."

A.4.1 Narrador de Conocimiento Total (u omnisciente): Asume la posición de un dios que todo lo sabe y, por ello, es capaz de dar a conocer lo que los personajes sienten, ven, oyen, piensan o desean, y aun lo que ellos como personajes ignoran sentir o desear. Conoce simultáneamente los pensamientos de varios personajes. La superioridad del narrador omnisciente se manifiesta también en el conocimiento que posee del pasado y del futuro de los personajes.

Se puede distinguir dos tipos históricos de narrador omnisciente que coexisten en la literatura contemporánea:

A.4.1.1 Narrador omnisciente tradicional: característico de la época clásica, que narra con un conocimiento total los avatares del mundo humano, pero de forma distante y desapegada, sin emitir juicio alguno acerca de los hechos que relata.

Ejemplo:

“Se miró las manos llenas de arañazos. Se miró las piernas flacuchentas y los pies enormes en los zapatos de tenis, (...) y se avergonzó de sí misma. Un impulso la hizo correr a la casa, con el corazón aturdiéndola por el golpeteo sordo de la emoción. Llegó a su pieza anhelante (...), ardiendo las mejillas, deslumbrados los ojos.”

Marta Brunet, Francina.

A.4.1.2 Narrador omnisciente personal: característico de la novela del siglo XIX, que emite frecuentes juicios y largas digresiones acerca de las circunstancias del mundo narrado.

Ejemplo:

“A los padres de la niña les interesaban mucho los espíritus de los muertos y alrededor de ellos mantenían largas conversaciones con otros aficionados. En cambio las almas de los vivos no les despertaban la menor curiosidad. Para ellos sus hijos, sus criados, sus peones y sus amigos eran como si no tuviesen alma.”

Carmen Lyra, Los diez “viejitos” de Pastor

A.4.2 Narrador de Conocimiento Parcial o Limitado:

También se puede distinguir dos tipos de narrador de conocimiento parcial o limitado según

su participación en los acontecimientos:

A.4.2.1 Personaje (homodiegético): Es un narrador personaje , ya sea personaje protagónico, secundario o pasivo, como es el caso del narrador testigo. En todos estos casos, siendo personaje del mundo, su conocimiento es relativo al aquí y ahora de su existencia en el mundo, y por tanto es parcial o limitado.

A.4.2.2 No personaje (heterodiegético): es un narrador objetivo , que como una voz en off describe los actos de los personajes, pero ignora sus pensamientos y la historia previa a los hechos. Sólo es capaz de informar aquello que ve o escucha, como una cámara de cine.

Ejemplo:

“Ya de regreso en la casa de la abuela, Lucas se tiende cerca del seto del jardín, a la sombra de los zarzales. Espera. Un vehículo del ejército se detiene delante de la casamata de los guardias fronterizos. Unos militares descienden de él y depositan en el suelo un cuerpo envuelto en un toldo de camuflaje. Un sargento sale del barracón, hace una señal y los soldados desenvuelven el toldo.”

Agota Kristof, La prueba.

El regal de Reis

El regal de Reis     O. Henry     ( Traducció d’Enric Iborra )

Un dòlar i vuitanta-set centaus. Això era tot. I d’aquests centaus, seixanta eren monedes d'un cèntim. Cèntims estalviats un a un barallant-se amb el botiguer, amb la verdulera i amb el carnisser fins a posar-se roja davant l’acusació silenciosa d’avarícia que implicava un regateig tan obstinat. Della els va comptar tres vegades. Un dòlar i vuitanta-set centaus. I l’endemà era Nadal.

Evidentment, no hi havia res a fer llevat de deixar-se caure en el sofà petit i miserable i posar-se a plorar. I això és el que va fer Della. La qual cosa suggereix com a reflexió moral que la vida està feta de llàgrimes, sospirs i somriures, amb predomini dels sospirs.

Mentre la dona de la casa va passant a poc a poc de la primera etapa a la segona, fem una ullada a la casa, un d’aquests pisos moblats de vuit dòlars a la setmana. No era exactament un lloc miserable, però el departament municipal de mendicitat l’hauria descrit així.

A baix, al vestíbul de l’entrada, hi havia una bústia on ningú no deixaria cap carta, i un timbre elèctric que cap dit faria sonar. També, al costat d’aquell timbre hi havia una targeta amb el nom de «Sr. James Dillingham Young».

Els «Dillingham» havien arribat fins allí portats pel vent d’un anterior període de prosperitat, quan el cap de família guanyava trenta dòlars a la setmana. Ara, quan els ingressos havien baixat a vint dòlars, les lletres del «Dillingham» estaven pensant seriosament de contraure’s en una D modesta i sense pretensions. Però sempre que el senyor James Dillingham Young tornava a casa i obria la porta del pis, la senyora Della Dilllingham Young, que ja us ha estat presentada com a Della, l’acollia amb tot d’abraçades i besos mentre li deia «Jim». Tot això està molt bé.

Della va deixar de plorar i es va empolvorar les galtes. Es va quedar dreta al costat de la finestra i va contemplar melangiosament un gat gris que es passejava sobre una tanca grisa en un pati gris. Demà era Nadal i només tenia un dòlar i vuitanta-set centaus per  comprar un regal per a Jim. Havia passat mesos estalviant cada cèntim, i aquest n’era el resultat. Amb vint dòlars a la setmana no es pot fer gran cosa. Les despeses havien estat més elevades del que havia calculat. Sempre ho són. Només un dòlar i vuitanta-set centaus per  comprar un regal per a Jim. El seu Jim. Havia passat hores molt bones pensant en alguna cosa per a ell que fos bonica. Alguna cosa bella, de qualitat, especial, alguna cosa que mereixés l’honor de pertànyer a Jim.

Entre les finestres de l’habitació hi havia un espill de cos sencer. Potser alguna vegada heu vist un espill d’aquests en un pis de vuit dòlars. Una persona molt prima i àgil, observant la seua imatge reflectida en una ràpida seqüència de franges longitudinals, pot fer-se una idea molt precisa del seu aspecte. Della, com que era esvelta, havia arribat a dominar aquest art.

De sobte es va apartar de la finestra i es va plantar davant de l’espill. Els ulls li lluïen intensament, però abans de vint segons la seua cara va perdre el color. Amb un gest ràpid es va desfer els cabells i els va deixar caure tot al llarg de l’esquena.

Els Dillingham Young tenien dues coses de què tots dos se sentien molt orgullosos. L’una era el rellotge d’or de Jim, que havia estat del seu pare i del seu avi. L’altra eren els cabells de Della. Si la reina de Saba hagués viscut al seu mateix replà, més d’un dia Della s’hauria rentat els cabells i s’hauria abocat a la finestra per eixugar-se’ls amb la brisa, només per mostrar el poc valor que, comparades amb els seus cabells, tenien les joies i els regals de Sa Majestat. I si el rei Salomó hagués estat el conserge, amb tot de tresors apilats al soterrani, Jim s’hauria tret el rellotge de la butxaca cada vegada que passés davant d’ell només per veure com s’estirava la barba d’enveja.

Els cabells esplèndids de Della li van caure sobre els muscles, onejants i refulgents com una cascada d’aigües fosques. Li arribaven fins als genolls i l’embolcallaven com una túnica. Tot seguit, amb un gest nerviós i ràpid, se’ls va tornar a recollir. Va vacil•lar un moment i es va estar dreta mentre una llàgrima o dues s’esclafaven sobre la gastada catifa roja.

Es va posar la jaqueta vella i fosca; es va posar el vell barret també fosc. I amb una revolada de faldilles i amb aquella lluïssor encara als ulls, va obrir nerviosament la porta i va baixar les escales que donaven al carrer.

On es va deturar hi havia un cartell que deia: «Madame Sofronie. Cabells de tota mena.» Della va pujar les escales a corre-cuita i quan va arribar al pis que buscava es va quedar immòbil, panteixant. La Madame, ampla, massa blanca, glacial, tenia un aspecte que no es corresponia amb el nom de «Sofronie».

—Em compraria els cabells? —va preguntar Della.

-Compre cabells —va dir la Madame—. Lleve’s el barret i els farem una ullada.

Della es va desfer els cabells, que van caure com una cascada de color castany.

—Vint dòlars —va dir la Madame, sostenint la massa de cabells amb mà experta.

—Done-me’ls de seguida —va dir Della.

Oh, les dues hores següents van transcórrer volant en ales rosades. Disculpeu la metàfora, tan vulgar. Della va anar de botiga en botiga, cercant un regal per a Jim.

Al final el va trobar. De segur que havia estat fet per a Jim i per a ningú més. No n’hi havia cap com aquell en cap de les botigues, i les havia regirades totes, una per una. Era una cadena de rellotge, de platí, de disseny senzill i sobri, que proclamava el seu valor pel que era i no per cap ornamentació de mal gust, com tot allò que és bo de veres. Era digna del rellotge de Jim. Així que la va veure va saber que havia de ser per a ell. Era com ell: discreta i valuosa. La descripció podia aplicar-se a tots dos. Li’n van cobrar vint-i-un dòlars i se’n va tornar a casa amb els vuitanta-set centaus. Amb aquella cadena al rellotge, Jim podria mirar l’hora a cada moment, fos amb qui fos. Perquè, encara que el rellotge era molt bo, de vegades Jim es mirava l’hora d’amagat a causa del cordó vell de cuiro que feia servir en comptes d’una cadena.

Quan Della va arribar a casa, l’excitació va deixar pas a una certa prudència i moderació. Va treure les tenalletes d’arrissar els cabells, va encendre el gas i es va posar a reparar els desperfectes que la generositat i l’amor havien causat. Cosa que sempre representa, benvolguts amics, una feinada enorme, una feinada titànica.

Al cap d’uns quaranta minuts tenia el cap cobert de rulls minúsculs i atapeïts. Semblava un xiquet que ha fet fugina d’escola. Es va mirar a l’espill, amb deteniment i ull crític.

—Si Jim no em mata —es va dir—, abans de mirar-me per segona vegada, dirà que semblo una corista de Coney Island. Però, què podia fer sinó? Què podia fer amb un dòlar i vuitanta-set centaus?

A les set el cafè estava a punt, i la paella, col•locada sobre l’estufa calenta, estava preparada per fregir-hi les costelles.

Jim no arribava mai tard. Della va estrènyer la cadena en la mà tancada i es va asseure en un cantó de la taula, prop de la porta per on ell entrava sempre. Aleshores va sentir els seus passos al capdavall de l’escala, en el primer replanell, i va empal•lidir per un moment. Tenia el costum de resar en silenci per qualsevol cosa i en aquell moment va murmurar: «Déu meu, fes que em trobi encara bonica.»

La porta es va obrir. Jim va entrar i la va tancar darrere seu. Se’l veia prim i molt seriós. Pobre xicot, només tenia vint-i-dos anys i ja havia de carregar amb una família. Necessitava un abric nou i anava sense guants.

Quan va ser dins, Jim es va quedar immòbil com un gos quan olora el rastre d’una guatlla. Tenia els ulls fits en Della, i hi havia en ells una expressió que ella no aconseguia entendre, i que li va fer por. No era ira, ni tampoc sorpresa, ni desaprovació, ni horror, ni cap dels sentiments per als quals s’havia preparat. Es limitava a mirar-la de fit a fit amb una expressió estranya.

Della es va alçar i se li va apropar.

—Jim, estimat —va exclamar—, no em mires així. M’he tallat els cabells i els he venut perquè no hauria suportat que passés aquest Nadal sense fer-te un regal. Ja em tornaran a créixer… et té igual, veritat? No he tingut més remei. A mi els cabells em creixen molt de pressa. Digues «Bon Nadal!», Jim, i siguem feliços! No pots imaginar-te quin regal més bonic, quina cosa més bona i més bonica t’he comprat.

—Que t’has tallat els cabells? —va preguntar Jim amb esforç, com si no entengués encara el que passava, tot i l’enorme esforç mental que acabava de fer.

—Me’ls he tallat i els he venut —va dir Della—. Però veritat que t’agrado igual? Veritat que continuo sent la mateixa sense els cabells?

Jim va mirar per l’habitació amb curiositat.

—Dius que ja no tens els cabells?—va dir, amb una cara mig idiota.

—No cal que els busques —va dir Della—. Els he venut, ja t’ho he dit, els he venut, això és tot. És la Nit de Nadal, estimat. Porta’t bé amb mi, que ho he fet per tu. Encara que algú pogués comptar els meus cabells un a un —va continuar amb una dolçor sobtada i tendra—, ningú no podria comptar mai el meu amor per tu. Pose les costelles al foc , Jim?

Passada la primera sorpresa, Jim va semblar despertar ràpidament. Va abraçar la seua Della. Mirem discretament durant deu segons en una altra direcció, cap a algun objecte indiferent. Vuit dòlars a la setmana o un milió a l’any… quina diferència hi ha? Un matemàtic o una persona intel•ligent us donaran una resposta equivocada. Els Reis d’Orient portaven regals molt valuosos, però aquest no el tenien. Aquesta afirmació obscura ja s’aclarirà més endavant.

Jim es va treure un paquet de la butxaca de l’abric i el va deixar sobre la taula.

—No penses malament de mi, Dell —va dir. Cap tall, ni cap afaitada o rentada de cabells poden fer que la meva xica m’agradi menys. Però si desemboliques aquest paquet veuràs perquè al principi m’he quedat sense dir res.

Uns dits blancs i destres van deslligar el cordill i van retirar el paper. I aleshores es va sentir un crit d’alegria i desmai; i després, ai!, un canvi ràpid i femení a llàgrimes i laments histèrics, per als quals va caldre recórrer als poders consoladors de l’home de la casa.

Perquè allà, damunt de la taula, hi havia les pintes: el joc de pintes —les dels costats i la de darrere— que durant molt de temps Della havia contemplat amb un sentiment d’adoració en un aparador de Broadway. Eren unes pintes molt boniques, de carei autèntic, amb les vores adornades de brillants, justament del color que millor li anava als seus bells cabells desapareguts. Eren unes pintes cares, ella ho sabia, i el seu cor havia sospirat per elles, encara que sense la més petita esperança d’aconseguir-les mai. I ara eren seues, però les trenes que havien de dur aquells adorns tan anhelats havien desaparegut.

Della les va estrènyer contra el pit i, finalment, va ser capaç d’alçar els ulls, amb una mirada humida, i va dir somrient:

—El cabell em creix molt de pressa, Jim!

I aleshores Della va fer un bot com un gat escaldat i va cridar:

—Oh, oh!

Jim no havia vist encara el seu magnífic regal. Della li’l va mostrar ansiosament sobre la palma de la mà oberta. El metall preciós i mat semblava lluir com si fos un reflex del seu esperit radiant i apassionat.

—No et sembla meravellosa, Jim? He recorregut la ciutat de punta a punta per trobar-la. Ara hauràs de mirar l’hora cent vegades cada dia. Dóna’m el rellotge. Vull veure com li para.

En lloc d’obeir, Jim es va estirar en el sofà, es va posar les mans al bescoll i va somriure.

—Dell —va dir—, deixem ara els nostres regals de Nadal. Són massa bonics per a fer-los servir en aquest moment. He venut el rellotge per comprar-te les pintes. I ara, què et sembla si poses les costelles al foc?

Els Reis d’Orient, com ja sabeu, eren uns savis —uns homes meravellosament savis— que van portar regals al Nen en el pessebre. Ells van inventar l’art de fer regals per Nadal. Com que eren savis, els seus regals sens dubte també ho eren, i potser fins i tot es podien canviar en cas de tenir-los repetits. Us he explicat aquí, com he pogut, la història sense importància de dos joves sense trellat, que vivien en un pis i que, de la manera més absurda, van sacrificar, l’un per l’altre, els dos millors tresors que tenien. Per acabar, diguem als savis d’avui dia que, de tots els qui fan regals, aquests dos eren els més savis. De tots els qui fan i reben regals, els més savis són els éssers com Jim i Della. A tot arreu són els més savis. Ells són els Reis d’Orient.

http://www.laserpblanca.com/o-henry-el-regal-de-reis